La meua vida des de l'expressivitat

La meua vida contada des de l’expressivitat

Quan jo era xicoteta i anava a educació infantil treballàvem algunes danses de manera molt expressiva. Érem menuts, no teníem vergonya, no s’ho pensàvem a l’hora de fer-se una abrasada o agafar-se de la ma.

 Però una vegada vaig entrar en primària, la màgia va desaparèixer. Les activitats no es centraven gens en l’expressió, ni tan sols a educació física. Eren activitats molt concretes.

 A mi sempre m’ha agradat relacionar-me i agafar confiança, al igual que donar la meua.

Quan vaig començar l’educació secundaria obligatòria, casi no ens relacionàvem. Cadascú en el seu grup d’amics i avant. Des de el meu punt de vista algú que no es relaciona no pot expressar-se i si s’expressa és només amb persones més properes.

Una vegada vaig començar batxillerat, feia teatre com a extraescolar, amb les mateixes persones que anava a classe i també vam fèiem acro-gimnasia, però d’una manera molt diferent a la que fèiem a la E.S.O.

Al cohesionar totes les diferents figures, i haver de confiar en les persones que treballen en tu, el que t’agafa..., al practicar dins i fora de classe, agafes molta confiança, i per tant no et fa por expressar-te.

Finalment també vaig ser un poc més avant monitora voluntària de campament. Amb els xiquets fèiem activitats molt divertides. Tots es coneixien molt i per tant tenien més confiança.

 Has d’ensenyar-los a expressar-se, per a resoldre conflictes, per a que diguen el que senten.

Així que vull aprendre més, vull estar educada més expressivament, i vull aprendre a ensenyar a ser expressiu.